Companys/es,

L’obra de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge¹, que desconeixia, ambientada en un hotel internacional de Kinshasa (República Democràtica del Congo), un d’aquells no llocs dels quals parlava Marc Augé², permet diverses aproximacions crítiques entre les quals podem destacar les que fan referència a com la subjectivitat està determinada pel marc ideològic imperant, la invisibilitat i manca de veu pròpia dels altres, especialment dels sotmesos (en aquest cas els colonitzats), i com la veu d’aquests altres posa en dubte, en crisi, encara que sigui per personatge interposat, el relat hegemònic configurat per la ideologia dominant.

No és pas casual que els personatges de l’obra no tinguin nom propi, només representen un paper o rol, oposats en el cas de l’empresari europeu del coltan i l’indígena esguerrat que s’hi vol entrevistar, i la intèrpret que fa de mitjancera entre ambdós, que és qui dona presència a aquest últim, absent de l’escena. Cadascú representa més un prototipus que no pas un individu concret i es mouen dins del marc que la ideologia colonial els ha assignat, amb un paper ambigu, forçosament, de la intèrpret, que dona veu a qui no en té de veu, ni presència, en aquest context, perquè el colonialisme imposa una veu única, la del colonitzador, mentre la del colonitzat necessita ser traduïda i, per tant, reinterpretada, pel colonitzador per tenir una certa presència. Els personatges occidentals són fragmentats i desarrelats, incapaços de qüestionar la pròpia posició dins del sistema, al qual serveixen conscientment o inconscient. L’africà és simplement l’altre.

La personalitat, la subjectivitat, dels personatges queda reduïda a la que els assigna el marc ideològic dominant, sense que hom pugui albirar cap resistència explícita a aquest marc. El marc està donat i fora d’aquest no sembla haver-hi res, cap possibilitat de sortir-ne, perquè els mateixos subjectes estan dins d’aquest marc i són part d’aquest. La pregunta sorgeix immediatament: on queda el tan preuat a Occident lliure albir? En quins marges es pot plantejar? El mateix títol de l’obra remet a una concepció cínica del poder, al qual l’única cosa que li importa és la seva pròpia supervivència personal, no pas a cap consideració del bé col·lectiu. Els personatges es mouen en un espai impersonal i pretesament neutre en el qual la individualitat està subjecta, de forma implícita i gairebé invisible, a un context sociohistòric, ideològic també, que sembla indiscutible, el de la colonització i el neocolonialisme que han justificat l’explotació de l’Àfrica i gran part del món sota una lògica de domini i profit econòmic que han estat, i són, funcionals al desenvolupament del sistema capitalista.

La invisibilitat de l’home africà és una conseqüència d’aquesta lògica. La seva presència absent reflecteix el paper subordinat que li ha estat assignat al colonitzat. Només existeix en la veu dels altres, la intèrpret en el nostre cas, en una tàctica que esborra la història i el punt de vista dels altres, als quals no se’ls considera realment subjectes, només en tant i quan acceptin el seu paper subaltern. No mereix ni ser a l’escenari, fer-se cos present i actuant, perquè la història que compta es fa al marge o contra ell, potser per això l’única sortida que veu aquest home africà per al seu fill és la immigració a Occident, on potser podrà aconseguir ser subjecte, encara que sigui un subjecte marginal i explotat. Fill que, per cert, ja està mort i pel qual allò que únicament demana en realitat és el reconeixement: «He vingut per poder sentir dir a algú que necessitava el meu fill i estar del tot segur que algú més que jo el trobaria a faltar», en un gir que dona la volta a la història que explica l’home africà, situant-la en un marc simbòlic.

L’obra empra un escenari despullat i uns diàlegs fragmentats i sense una especial profunditat intel·lectual, ni grans moments dramàtics, com una forma de situar en la quotidianitat una acció que no pretén ser excepcional, ni especialment significativa. La seva significació rau precisament en aquesta normalitat i l’assumpció per part de tots els personatges del seu paper fixat prèviament. És aquesta normalitat la que millor contrasta amb tot el món de subjecció i domini que sura per tota l’obra, com un fons que ho determina tot, els subjectes i la subjecció d’aquests. Potser per això, la conclusió de l’obra és oberta, no hi ha un final tancat, perquè és impossible tancar una realitat viva i encara actuant. Per altra banda, els diàlegs entre l’home i la intèrpret il·lustren perfectament com fins i tot en un context d’explotació colonial descarnada, recordi’s que la colonització del Congo fou una de les més brutals, es pot pensar en coses banals, com si el fons històric no existís.

El discurs de l’home africà, mediat per la intèrpret, fa present la visió del sotmès, de l’explotat, i amb això crea esquerdes en el discurs dominant que poden ser els fonaments de la subversió d’aquest. L’interès de l’home africà en fer que el seu fill emigri a Occident, encara que sigui com a servent de l’home occidental, exposa la cruesa de la desigualtat creada i mantinguda pel colonialisme, que avui troba la seva traducció en els moviments antiimmigració que veiem créixer arreu d’Occident. El simple fet d’existir, de tenir una història diferent per contar, fa de l’home africà un subjecte subversiu, que posa en dubte la història i la ideologia oficials, i com a tal un possible agent de resistència i de canvi, però l’obra planteja també si aquest paper el pot fer per ell mateix o necessita ser traduït, interpretat, pels representants de les societats dominants. Gran part de la discussió de les darreres dècades sobre l’anticolonialisme i el decolonialisme gira al voltant d’aquesta qüestió, que la globalització ha fet encara més actual. Com fer emergir les veus dels altres quan tot el sistema hegemònic, el capitalista neo-liberal globalitzat, està construït sobre la base de l’ocultació, invisibilització i menysteniment de qualsevol veu que el posi en dubte o el critiqui? A nivell més concret, la indústria cultural continua sent dominada gairebé absolutament per allò que anomenem Occident, i és a partir d’aquest fet que continua decidint a qui donar veu o no i, en els darrers anys, ha donat més veu a occidentals que pretenen parlar, a vegades des de prejudicis enquistats, per als altres, o a veus no occidentals que refermen la nostra visió, que no pas a veus realment diferents de la nostra.

L’obra de Teresa Cunillé, m’ha semblat interessant per acarar les diverses qüestions que he anat comentant, però no deixa de ser una obra occidental feta per a occidentals i, com a tal, corre el perill de caure en allò que tan bé observava Chimamanda Ngozi Adichie: «El poder és l’habilitat no només d’explicar la història d’una altra persona, sinó de fer-la la història definitiva d’aquella persona»³.

Si voleu, en parlem!

Francesc

 

^{1.- Cunillé, Lluïsa (2008). Après moi, le déluge. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona, Edicions 62, 2008. p. 449-507. ISBN 9788429761610}

^{2.- Augé, Marc. (1998). Los no lugares, espacios del anonimato : una antropología de la sobremodernidad. Gedisa, Barcelona. ISBN: 84-7432-459-9}

^{3.- Adichie, Chimamanda Ngozi (2018). No hi ha una història unica. El perill del tòpics. Barcelona, Ed. Fanbooks. ISBN: 9788416716821}